Tot els 5 d’agost he viscut una vegada més el Vot del Poble, i com sempre, m’he emocionat fins a les llàgrimes. Fa ja quinze anys que no me’l perdo, des que vaig arribar a Vilanova per feina i em vaig enamorar d’aquesta tradició tan nostra. Aquest any, però, ha estat especialment emotiu perquè hi he anat amb la meva filla petita, que té només quatre anys, i veure com els seus ulls brillaven mentre passaven els gegants i els diables m’ha fet recordar per què aquesta festa és tan important per a nosaltres. La cercavila des de la Rambla fins a la plaça de les Neus sempre és màgica, però quan arribes al moment del vot i sents tota la gent recitant a una sola veu aquelles paraules ancestrals sobre la protecció dels conreus, et sents part d’alguna cosa molt més gran que tu mateix.

El que més m’agrada del Vot del Poble és com barreja el sagrat amb el popular, com la tradició religiosa es converteix en una festa de tot el poble. Mentre esperàvem que comencés l’acte, parlava amb la meva veïna del carrer Major, que té vuitanta-dos anys i recorda quan la seva àvia li explicava que el vot era una promesa molt seriosa que els vilanovins havien fet a la Mare de Déu de les Neus. ’Abans la gent ho vivia amb molt més recolletament’, em deia, però jo crec que ara també ho vivim intensament, només que d’una manera diferent. Veure com les famílies senceres surten al carrer, com els joves s’enganxen a la festa i com els avis expliquen la història als néts, em fa pensar que aquesta tradició té futur. El meu marit, que al principi deia que eren ’coses de poble’, ara ja s’emociona tant com jo quan senten les paraules del vot.